Gerard Domínguez i Reig.
Des que tinguessin lloc les eleccions autonòmiques i municipals del 2011, diferents executius regionals s’han dedicat a aplicar rebaixes fiscals en la seva jurisdicció. Una mescla de neoliberalisme econòmic, demagògia i la por pel desgast que el govern central pugui suposar per a la seva gestió ha encès la flama de la competència autonòmica per veure qui retalla més impostos.
L’Impost sobre la Renda (IRPF) ha estat la nineta dels ulls de les comunitats que estan seguint el solc de la minoració fiscal. Extremadura, que va ser la primera en obrir la caixa de pandora, aplica una rebaixa pels contribuents amb rendes inferiors als 24.000€, que en realitat suposa només un estalvi de 23€ per beneficiari: populisme. D’altra banda, també hi aplica una deducció de 200€ per a recolzar la viduïtat, quan gran part del col·lectiu no arriba al mínim ni tan sols per a fer la declaració de la renda. Galícia aplicarà també una rebaixa de mig punt per a rendes inferiors a 17.000€, mentre Cantàbria l’abaixarà un punt.
Madrid, que amb Esperanza Aguirre ja havia retallat l’IRPF en un punt, l’abaixa un 1,6% més. Comunitat València, el govern de la qual té tothom acostumat a polítiques basades en l’especulació i el pelotazo, aplicarà reduccions a l’IRPF per obres de millora en l’habitatge, i permetrà la deducció d’un 10% per donatius a universitats i per a la recerca – quan és el Sector Públic qui ha de garantir una política d’investigació i desenvolupament a l’altura dels països de l’entorn.
Tanmateix, no només l’Impost sobre la Renda ha estat objecte de la destral política. Cantàbria ha reduït l’Impost de Transmissions Patrimonials, com també Madrid, on a dia d’avui el tipus general és el més baix en el marc de l’Estat Espanyol (6%). El gravamen d’Actes Jurídics Documentats ha estat bonificat a la Comunitat València per a refinançar les hipoteques de les empreses (novament, la cultura del pelotazo i deixant de banda la ciutadania) i a la mateixa Madrid, un gens menyspreable 25%.
Altres comunitats han optat per a reduir, per exemple, l’Impost de Successions, com és el cas d’Aragó i ho va ser de Catalunya. Darrera de totes aquestes mesures, s’hi amaga la voluntat d’aprimar les capacitats de reacció pública, l’Estat del benestar, i per tant obrir les portes a la privatització de serveis i la despatrimonialització pública, és a dir desfer-se del que és de totes i tots. Es posen alguns euros més a la butxaca dels i les ciutadanes, però a costa de menys i pitjors serveis, que després la gent ha de pagar més cars de la seva butxaca.
